A la fi, lo del esgotament extrem se va arribar a fer realitat. No vos podeu imaginar que es això de esgotament extrem. Es senzillament horrible. No se passa descansant perquè lo que cansa es la químic, es un enverinament i només desapareix quan el verí s’elimina. I Ara, poc a poc, va passant, avui ja no tenc febre i ja no me trobo semi-comatosa, com aquets dies passats. Ara, idò, venen els dies bons i en teoria la propera setmana estaré com una rosa. Ja ho veurem.
12 comentarios:
Esper que dissabte estiguis en condicions d'anar a fer el nostre passeig
Estic contenta de que te trobis millor. Demà mos anam de viatge. Besos
Ahir horabaixa vaig tenir molta febra. Estic fins a sa pipa de tenir càncer. La propera vegada vull tenir pulmonia.
Ànim, antonia. Biel.
t'estimam tia antonia. esperança
encara que no te vengui a vorarte esper que te milloris aviat. blanca
estrelleta, nosaltres es saliners no volem que tenguis res ni febra ni cancer. volem una estrelleta amb molta de salu
Me sap molt de greu que te trobis tant malament, esper que demà te trobis molt millor. ¡¡FORÇA!!
Hi ha desitjos que no s’han ni de pensar. El desig de n’Antònia s’ha complit per desgracia. Esperem que al final no més sigui un somni, un capritx dels deus sense conseqüències.
Ja ho va dir Strauss: “Ojo muchachos con lo que piden… a ver si todavía se hace realidad…”
Un sempre s'adona de que mai s'està preparat.
Jo encara vull tenir esperança, t'estim.
Antonieta, en lloc de desitjar una pulmonia, haguessis pogut desitjar unes morenes!!!!!!!!!!!!!!!!
Estoy sin palaqbras, pero el ánimo intento que no me decaiga. Tenémos que ser positivos , Antonia se lo merece.Gloria
Antonia cuando leas todos estos escritos, que estoy convencido que lo harás...habrás caido en la casi-cagada de tu deseo de pulmonia....Ahora cuando estoy escribiendo es cuando te mando toda la fuerza y deseos para ayudarte a salir de esta pues es ahora que te hace falta. Luego cuando volvamos a la vida cotidiana volveré a silenciar el gran aprecio y cariño que te tengo, por eso te lo escribo, para que lo sepas.Deseaste la pulmonia y la has tenido, ahora me toca a mi y deseo que la venzas y la habrás vencido, luego la segunda guerra la del cancer, me adelanto y deseo que también lo superes. El tuyo es un blog fantástico, deseas una cosa lo dices y se cumple.
Lo ves?, esperando me pongas tu "si" .Beso Chelo.
Estimada Antònia:
A la fi he entrat al Blog. En Lluís m'ha dit com ho havia de fer, realment ha estat un doiarro.
No fa molts dies que em deies: "dugués l'ordinador i t'ensenyaré. Sóc experta amb torpes com tu" i jo reia...
Aquest dies record tantes coses viscudes amb tu i no em puc consolar de no haver-te dit lo molt que t´estim.
Torna aviat germana gran.
Publicar un comentario